NÚRIA - QUERALT - BERGA 2009

DESTRUCCIÓ MASSIVA ALS ROSTRES A L'ARRIBADA AL PARC DEL LLEDÓ DE BERGA (SI NO MIREU LA FOTO)

L’edició d’enguany ha destacat per la duresa amb la que els organitzadors i la meteorologia ens han obsequiat a tots els participants.

La primera dificultat l’hem tingut a l’hora d’accedir al cremallera i fer el viatge de pujada amb comoditat, anàvem fins dalt de bastons, motxilles i marxadors. A més a més, aquesta vegada no hem pogut fer els cafès i entrepans de costum amb tranquil·litat. La sortida tenia hora fixada: entre dos quarts de quatre i les quatre, tots davant de la ermita amb el codi de barres a punt per passar pel lector.

La sortida ordenada, un per un, ha facilitat l’ascensió pel corriolet que duu a Fontalba. S’han evitat aglomeracions, nervis i algun improperi vers els que la pressa els fa donar cops i empentes.

No havia passat ni una hora, quan el cel ha començat a bramar i a escopir gel. Tots, del primer a l’últim, hem patit l’aigua, la calamarsa i el vent fred fins assolir el Pas dels Lladres. Aquest l’hem atacat des de dos-cents metres més avall, cosa que feia la pujada més llarga i feixuga.

Arribats a dalt, el sol s’ha començat a deixar veure podent-nos escalfar la baixada fins a l’estació de tren de La Molina – un dels canvis d’enguany ha estat la supressió del control de la Collada de Tosses – on hi havia el control just a tocar de l’alberg de la Mare de Deu de les Neus on molts dels marxadors han sucumbit a la inicial duresa de la prova.

De nou els desnivell ha augmentat considerablement, des de la part més baixa de la Molina hem progressat fins a Coll de Pal – on també han suprimit el control – per començar el descens per camí i no per carretera fins el refugi del Rebost.

A partir del Rebost han començat les novetats més destacades com el canvi total de la ruta fins arribar a faltar quinze kilòmetres per l’arribada, és a dir, uns trenta-cinc kilòmetres nous amb mala llet. On més gent de la que anava suportant la marxa s’ha retirat ha estat a Saldes, on la vista de la pujada a la Gallina Pelada ha fet decidir-se a més d’un. Quina pujada! Després de tot el que duus a les cames allò no té nom, com no el tenen els dos kilòmetres d’escales de baixada de Queralt a Berga.

L’augment de la distància – de la que les males llengües diuen que hi havia més de cent kilòmetres – i del desnivell acumulat, reflexat en pujades i baixades eternes que han castigat els genolls i els peus de tots, han fet que molts participants no hagin pogut assolir els controls dintre dels temps establerts. Fred, malestar i cansament – i algun fàcil de convèncer quan té el taxi a prop – han estat els altres factors que han provocat una de les arribades més escasses de marxadors de les últimes edicions de la Travessa.

La ruta es pot trobar a la plana web de la travessa: www.92km.com

ESTELS DEL SUD 09

OBJECTIU ASSOLIT EN AQUESTA RUTA UN TANT PERSONALITZADA

A les 0:00 vam sortid d'Arnes (Terra Alta) amb ganes de caminar. En Miquel ja portava molts kilòmetres acumulats de les setmanes anteriors, però jo des de feia un parell de mesos que no feia km's.

La ruta la vam personalitzar una mica: no vam passar per Parrissal per no haver de fer el pas del Romeret de nit, i tampoc vam baixar a Paüls. El desnivell i la distància que en principi ens deixavem al no fer aquestes parts la vam suplir amb les variants que vam agafar. D'aquesta manera, no vam seguir el 100% del recorregut però vam fer els 100km que tocaven.

Aquestes són unes imatges testimonials d'aquesta edició. Anteriorment ja l'havia fet amb les variants corresponents: http://anemalmonte.blogspot.com/2008/03/ports-de-beseit.html

EN BREU ...

Ara ja fa força dies que no actualitzo el blog amb cap caminada ni activitat de les del monte. Però bé, després d'exàmens, amb més temps per a fer coses, hi ha força kilòmetres a la vista:

ESTELS DEL SUD (Els Ports, 100km)
NÚRIA-QUERALT (Des del santuari de Núria fins a Berga, 100km)
CAVALLS DEL VENT (Amb en Santi "Xtrem man" li fotrem canya a l'asunto, fugint de la mirada del palantir, 96km)

QUO VADIS?

RETIRADA PREMEDITADA EN LA 6ª LA SELVA DEL CAMP - MUNTANYES DE PRADES

Henryk Sienkiewicz escriu en un dels seus passatges de la seva obra mestra Quo Vadis?, inspirat en la tradició i la història, el que l'apostol Pere exclama quan es troba marxant de Roma, amb el cul una mica apretat degut a que els romans no li tenen simpatia i li volen mal, tot dirigint-se al seu mestre. Aquest, li respon que se'n va de Roma perque els seus deixebles l'han abandonat. Si en aquesta marxa per les muntanyes de Prades m'haguessin preguntat el mateix, jo hagués respós que me'n vaig a dinar.

Malgrat tot, aquesta idea ja la portava al cap des de feia dies. Era, per a mi, la primera caminada de la temporada, no havia entrenat gaire i, sobretot, tenia ganes de dinar a Prades. Allà, des de fa uns quants anys, des de que faig les caminades, els qui m'acompanyen a la zona (principalement el meu pare) dinen a la plaça major de Prades en un dels restaurants.

Arribat el moment en el que la motivació vers les caminades ha minvat considerablement, i que l'oferta gastronòmica de la zona és més que atractiva, vaig decidir plantejar-me el final de la caminada a Prades on, donant-me pressa però sempre caminant amb precaució degut a la pluja que queia, arribaria a l'hora de dinar per tal de poder disfrutar del que durant tants anys vaig veure de lluny. Dit així sembla una autèntica collonada, que no n'hi ha per a tant perdres un dinar en un restaurant. Malgrat tot, quan duus quaranta quilòmetres a les cames, la pluja insiteix en deixar-te xop durant hores i el repte que suposava acabar una caminada de resistència ja ha estat assolit fa molt de temps, es veu tot d'una altra manera. Començaré a virar cap a altres disciplines.

En les següents fotos hi trobareu un enigma que ha de ser resolt per tal de salvar l'ànima: heu d'encertar la imatge que explica, de forma brutal i incontestable, que el mal gust, l'horterada i el mal d'ulls també els podem trobar a la muntanya (o en els petits pobles que són tan macos i bucòlics i dels que tothom en diu: oohh!!)

A Prades hi vaig arribar amb força gana, és pot comprovar.

TOSSA D'ALP

De la mateixa manera que en Will Smith i en Jeff Goldblum, en els seus papers de la pel·lícula Independence Day, fumen el seu "humo de la victoria" quan assoleixen el seu objectiu, jo em prenc el meu Cacaolat de la victòria. Si senyor. Tot un gustassu quan un fa un cim, sigui quin sigui. Llàstima que aquest no va poder ser d'un litre com acostumo a fer, però és que a la motxilla no hi cavia res més que el cacaolat petit.

La sortida consistia en pujar des de l'estació de la Molina (aparcament del telecabina a uns 1750m.) fins la Tossa d'Alp (2530m aprox). Vam ser 15 persones, tots de la UEC. El camí transcorria pel Torrent de Coll de Pal, el qual ara és pista fins gairebé d'alt de tot. En arribar al xalet-refugi de la Diputació vam agafar la directa. Uns van anar per pistes i els altres vam pujar per una carena nevada i força inclinada (en vam passar per alt tot el que vam aprendre en el curs d'alpinisme sobre els allaus, juas juas, sort que no hi havia ni un pam de neu.

Tots els del grup al final de la pista que puja pel Torrent de Coll de Pal

CALORETA I INCENDIS

SENY I SOBRETOT INFORMACIÓ PER A NO LIAR-LA AL BOSC I DEIXAR EL MONTE PELAT I TRIST

Ja som gairebé a la primavera i torna a fer calor, no gaire, però a poc a poc no podrem passejar sense suar com a berros. Amb tot això el que vull dir és que al monte s'ha d'estar al tanto amb el que es fa, no tirar-hi porqueria ni res que pugui provocar un incendi.

He incorporat a l'informació del blog (al menú de la dreta) el mapa de risc d'incendi de la generalitat, i en l'article un link on podem trobar el que es pot i el que no es pot o no s'hauria de fer pe monte, els mapes, informació sobre els cosses de defensa forestal, etc: http://mediambient.gencat.cat/cat/el_medi/incendis/

En cas d'incendi a camp obert

Font: www.gencat.cat

GEL AL PEDRAFORCA

PRIMERES PASSES EN EL MON DEL GEL

Durant la tercera jornada del curs d'iniciació a l'alpinisme que vaig fer amb en Victor (www.aiquecaic.blogspot.com) ara fa uns dies, vam aprendre unes quantes tècniques de progressió en gel, fer reunions com cal, en resum, ens vam introduir una mica en el mon del gel.

El nom de la canal no el recordo, però per als que coneguin la zona els diré que estava una mica més amunt del refu Estasen. Vam fer només el tram inicial d'una canal ja que estavem en plan d'aprendre, però va estar prou bé.

Una de les coses que més em va sorprendre és que l'escalada en gel és més segura del que sembla, els piolets i els grampons s'agafen molt més del que un pot pensar.

L'activitat la vam fer un dissabte i, per estar allà d'hora, vam passar la nit del divendres al refugi. Va ser genial, no hi havia ningú més. Tot el contrari va passar la nit del dissabte, on una invasió familiar va estar donant pel sac a tots els presents.

CAN ROCA

A la urbanització Can Roca de Castelldefels hi ha una molt bona paret per aprendre a despenjar-se quan un no ho ha provat mai. Amb els companys de la UEC hi varem fer unes pràctiques tot juntant una colla d'amics que volien tastar que era això de baixar per una corda penjada de dalt d'una paret.

Rappel a part, també hi ha unes 15 vies d'escalada de nivell força alt, de les quals vaig fer les més faciletes. Malgrat estar rotulades amb un 5+, ni de conya!, aquelles vies picaven una mica més, hi va haver quorum per a posar-les-hi un 6è grau. Van ser molt disfrutones però algun pas em va fer patir una mica els dits, quines preses més petites!

NEU AL CADÍ

No vàrem poder fer la sortida programada amb el club a Sierra de Madres degut a l'altíssim risc d'allau existent arreu del Pirineu. A pesar de tot, a l'estàció de Cap de Rec, vam fer una passejada amb raquetes prou interessant. El millor de la sortida, a part dels paistages i de la impresionant imatge del Cadí nevat, van ser els diferents tiberis que ens vàrem clavar al llarg del cap de setmana. Els dos destacats van ser a la Fonda Domingo (Cal Estupendu; www.fondadomingo.com), ens vam fotre fins el cul.

HOMENATGE

RECONEIXEMENT D'UNA TRAJECTORIA DESPRÉS DE MOLTS ANYS DE SERVEI

No és un esportista, ni una personalitat a la que després de fer alguna proesa se l'ensabona per, en acabat, posar-lo a la caixa dels trastos vells d'on el treurem un cop cada dos o tres anys per fer-li veure que cada dia està més acabat i lo poc que ens en recordem d'ell.

Aquesta és la meva primera motxilla d'anar al monte. És clar que no feia el que faig ara però si anava d'excursió amb els de l'esplai, o amb els amics del poble.

L'altre dia tenia en ment comprar-me una nova motxilla, per tenir-ne una més en la meva col·lecció variada de motxilles per a tot: la ronyonera de bidonets per a còrrer, el camelback per a les caminades, la de 22L per anar a la uni o al rocòdrom, la de 50L per travesses curtes o sortides hivernals d'un o dos dies i ascensions, i la de 70L per fer travesses llargues i anar de viatge i fer interrails. Però vaig dir que a pesar d'una nova adquisició, li donaria a aquesta un final digne, un final que des de fa temps demanava i mereixia.